"Mireu, és una cosa ben curiosa, això que anomenem “enamorar-nos”. [En anglès] No diem ‘to rise in love’ (“ascendir cap a l'amor)”. Això suggeriria esforç, un assoliment, una mena de conquesta.

 

Però caure? (‘fall in love’). Això ens diu quelcom de més profund. La sensació que el terra sota els teus peus cedeix, que perds l'equilibri. I no valorem aquesta sensació, no ens l’estimem gaire, no? Tot el que cal per ser un individu sensat és tenir el control; estar dret, vigilant, segur.

 

Així doncs, enamorar-se, caure de veritat, és d’alguna manera tornar-se boig. No la mena de bogeria que tanquem als manicomis, no: una mena d’irracionalitat, de deixar anar la precaució habitual. És, d’una manera molt real, un risc, una aposta. Perquè, sabeu? L'amor, l’amor de veritat, no és segur. No ve amb garanties. No diu “si m’estimes, em comportaré d'una determinada manera”. No, fulmina com un llamp. No saps com ni per què.

 

Simplement arriba. I canvies. I aquest canvi, ah, és una mena de mort, oi? La mort de l’ego. El col·lapse d’aquella petita fortalesa que has estat custodiant. I és per això que la gent s'hi resisteix. Perquè la vida mateixa és un risc constant. Cada pas que fas, el fas amb fe. Camines, però no saps si el terra aguantarà. Parles, però no pots estar segur que les paraules aterraran.

 

I, tanmateix, camines, parles, i vius. Perquè alguna cosa dins teu confia en el procés. El mateix passa amb l’amor. Enamorar-se és lliurar-se a alguna cosa que no podem entendre. Deixar-se tocar, commoure i alterar. I és una bogeria.

 

Però aquesta bogeria és precisament el que el fa sa. Resistir-s'hi, dir que no, que he de romandre dret i invulnerable, impertèrrit, és negar la part més essencial d’estar viu. Quan t’enamores, dius “estic disposat a rendir-me, a lliurar-me a allò desconegut”.

 

I això és el més agosarat que pot fer un ésser humà. Ara mirem més de prop aquesta idea de rendició. Perquè és fonamental per a l'amor. 

L'amor no és una qüestió de control. És tot el contrari. És un acte de rendició a una altra persona. Un lliurament complet d'un mateix, sense reserves. 

No perquè siguis noble o perquè et sacrifiquis. No. Sinó perquè és l'única cosa que realment pot funcionar. Mireu, totes les persones sensates del món estan ocupades aferrant-se, vigilant per on passen, gestionant els resultats. 

 

Però la persona enamorada, deixa anar. Diu: aquí estic, agafa’m, fes el que vulguis amb mi. I, per descomptat, això sona indignant. La gent diu: no ho pots fer això, que prendràs mal. Sí, sí, potser prendràs mal. Però l’alternativa és no estimar mai en absolut. Quedar-se tancat en un mateix. Intacte i intocable. I això, per mi, és la veritable tragèdia.

 

Perquè quan intentes protegir-te de l'amor, també et tanques de la vida. No pots dir: "Vull experimentar la plenitud de la vida", però no vull cap sorpresa. No funciona així."

 

La vida i l'amor són del mateix teixit, es mouen en la incertesa. I només quan et mous amb ells, i no contra ells, comences a entendre-ho. Per tant, hem d'entendre que l'amor no és sensat.

No és una qüestió de política. No hi entres com un contracte: "T'estimaré si compleixes les meves condicions". Això no és amor. Això és un acord. I, tanmateix, molta gent ho fa així. Diuen: "He de trobar la parella perfecta, la que em completa, em realitza, m'entén completament".

 

Però aquestes expectatives estan destinades al fracàs, a la decepció, perquè ningú et pot completar. I si no ets complet des del principi, només faràs una exigència al teu amor, una mena de pacte, una transacció vestida de tendresa. 

 

L'amor, l'amor veritable, no és un pacte. És un deixar anar. I això, dic, és la saviesa més elevada. Donar-se sense saber què en sortirà. Dir que sí a la incertesa. Caminar pel bosc sense conèixer el camí. Això és amor.

 

Totes les nostres institucions, les nostres esglésies, les nostres escoles, els nostres governs estan construïts al voltant de la idea de control. De vigilar, protegir, mantenir-ho tot en línies ordenades. Però l'amor es burla d'aquestes línies. Flueix més enllà d'elles, al seu voltant, les dissol totes juntes. I per això la majoria de la gent li té por. Perquè estimar, de veritat, és permetre's desfer-se.

 

 

[La majoria de persones] No confien que puguin seguir la corrent de l'amor sense ofegar-s'hi. Però la veritat és, i això és força bonic, que si deixes que l'energia de l'amor es mogui, es fa més clara. De la mateixa manera que un rierol comença com un raig fangós i, en fluir, es torna clar.

 

Si el bloqueges, si el retens per por, l'aigua s'estanca. Així que, en comptes de condemnar les anomenades formes inferiors de l'amor, potser seria més just honrar l'amor allà on aparegui, encara que sembli estrany o poc refinat. Perquè no hi ha cap necessitat de purificar l'amor tallant-ne parts.

 

El purifiques deixant-lo moure's lliurement. I quan realment deixes que l'amor es mogui, és a dir, quan el segueixes sense aferrar-te, sense convertir-lo en una exigència, comença a mostrar-te coses. Descobreixes que la persona que desitges no és simplement una col·lecció de sensacions agradables.

 

No. Són un misteri, una finestra a alguna cosa vasta i inabastable. Aleshores és quan l'amor es converteix en meravella.

Però ho fa sol, sabeu?, no perquè l'hagueu forçat a emergir, no perquè fóssiu pietosos, sinó perquè sou sincers. Al cap i a la fi, no hi ha cap mèrit en fingir que no sents desig quan el sents. Això no és virtut. Això és por emmascarada de disciplina. I la por és un terreny on no hi creix l'amor.

 

 Així que el que hem d'aprendre és a no dividir l'amor, no a dir que aquesta part és sagrada i l'altra vergonyosa, sinó a reconèixer que tot plegat forma part d'un sol moviment.

Tant si abraceu un amant, com si ajudeu un nen a lligar-se les sabates, o simplement mireu la llum del vespre caure sobre els turons, és la mateixa energia. És la vida que es contempla a si mateixa. I en el moment que intenteu posseir-la, etiquetar-la, capturar-la, la perdeu.

Perquè l'amor, com la vida, no és una substància, sinó un flux. I no serà embussat ni tancat. Així que deixeu-lo moure.

 

Deixeu que us sorprengui. Deixa que aparegui als llocs menys t'ho esperes, en el toc de la mà d'un desconegut, en la manera com el vent et frega la galta, en el dolor sobtat de veure algú que et recorda un amic perdut fa temps. I potser descobriràs, per accident, que l'amor mai no es va dissoldre ni dividir en absolut.

 

Sempre és una energia que juga a ser molts personatges. 

 

[…]

[En les nostres relacions romàntiques] L'amor no sempre ha de cremar intensament. De vegades parpelleja, de vegades s'apaga. Però en aquest espai d'honestedat i llibertat, se li permet trobar el seu propi ritme, com la lluna que empeny la marea.

 

I quan es permet que l'amor vagi i vingui sense estar engabiat, sovint torna més profund, més savi i molt més real. Ara bé, què passa quan deixes d'intentar estimar? Quan abandones tota la idea de com se suposa que s'ha de sentir, com ha de ser, quant de temps ha de durar, i simplement permets que l'amor sorgeixi com vulgui, com una brisa a través d'una finestra oberta, comences a veure que l'amor no és una cosa que fas. No és una actuació ni un esforç.

 

No es fabrica a través de la virtut o la disciplina. És una cosa que sorgeix com l'alè, com el riure, com el cant dels ocells a l'alba, quan ja no intentes controlar-lo. I això, fixa't!, és el misteri.

 

L'amor no flueix de tu. Flueix a través de tu. Quan deixes d'aferrar-te, deixes de fer pactes amb l'univers, l'amor comença a aparèixer a tot arreu.

 

Davant d'un desconegut, en el so de la pluja sobre una teulada vella, en el tremolor de les teves pròpies mans. I quan aparegui, no t'hi aferris. Deixa'l ballar.

 

Deixa'l pujar i baixar. Perquè l'amor, com l'aigua, no es pot retenir sense esvair-se. Mira, és com anar a la deriva per un riu.

El corrent és fort i no saps on et portarà. Però com més et debats i lluites, més t'enfonses. Tanmateix, si et relaxes, si sures, el riu et porta, no sempre on esperaves, sinó sovint on més necessitaves que et dugués.

 

I així, estimar és confiar en el corrent, no conèixer la seva destinació, no traçar el seu curs, sinó lliurar-s'hi completament. Aquest és l'acte de fe més profund. No estimar amb condicions, sinó deixar que l'amor sigui el que és, salvatge, incert, indòmit, i tot i així dir que sí.

 

Així que no tinguis por si l'amor et fa tornar ximple. No tinguis por si fa mal. No tinguis por si et demana que canviïs, una vegada i una altra.

 

Perquè no estàs destinat a controlar-lo, estàs destinat a ser commogut per l'amor. I quan confiïs en aquest moviment, quan et rendeixis al flux, descobriràs que el riu mai va ser separat de tu. Sempre vas ser tu, tota l'estona, tornant a casa a tu mateix.