Et comparteixo un episodi de dolor de llengua viscut a Occitània
Benvolgut amic, benvolguda amiga,
Soc a les valls occitanes d’Itàlia (Piemont), i acabo de venir de passejar; de connectar amb un riuet preciós, tranquil, en harmonia amb la natura, i m’he connectat a parts molt profundes de mi.
Soc a la Ròcha (a.k.a Roccabruna), a la Val Maira, i he passat aquí una setmana després d’uns mesos difícils, a nivell personal.
De vegades, quan sembla que no passa res, passen moltes coses, i us volia explicar un episodi que em va passar l’altre dia quan vaig anar a una excursió a la muntanya.
Vaig anar a una “chaminada” en clau occitana a la Val Vermenanha, és a dir, a la descoberta del territori, de les seues llegendes, de la seua poesia, els seus topònims, per aprendre a llegir la terra amb la guia d’una persona nascuda al territori, que hi viu, parla occità i que cuida aquest patrimoni perquè ha estat aquí tota la vida.
[Context: fa 6-7 anys que vinc a aquest racó de món, i parlo la llengua d’aquí, occità, per tant per mi aquesta excursió no era una descoberta des de zero, sinó que per mi volia dir connectar més amb un territori del qual en conec altres valls -sobretot la Val Maira i la Val Po.]
Des que soc aquí,soc molt sensible al so, especialment a les freqüències i entonacions del meu entorn – natura, i persones –, i soc molt sensible al que és natural i autèntic. És com si tingués un radar o un detector que pita cada vegada que una cosa no està en sintonia amb la terra.
El que vaig viure va ser una cúmul d’emocions molt fortes. Cada vegada que algun dels participants de l'excursió parlava italià, no podia evitar sentir-ho com una cosa excessiva, artificial, agressiva per a aquest paisatge. Aquí la geografia la sentomés dolça, sense la cantinella (totes les llengües tenen la seua) aguda, amb alts i baixos plens d’èmfasi i molts canvis de ritme i entonació propis de l’italià.
Les llengües que noto que aquí estan en comunió amb la natura, per la seva prosòdia i els seus sons, són l’occità i el piemontès (en altres parts del Piemont hi ha també el francès i el vàlser com a llengües històriques). Qui sap si aquest rebuig que vaig sentir és una cosa personal, lligada al meu amor per les llengües indígenes als territoris i sensible a la injustícia de la colonització per part de les majories. No tinc res contra l’italià, sempre m’ha agradat parlar-lo, però vaig tenir MOLT clar (no m'havia passat mai) que d’aquí no és la llengua autòctona en un sentit corporal, visceral.
La meva brúixola interna nota com una connexió interna directa amb les arrels dels arbres, la terra, la natura, i sap quan una cosa està fora de lloc. “Això aquí no”. Curiosament, quan sentia parlar italià amb un accent local, no notava tanta fricció ni resistència, ho notava més aviat quan sentia l’estàndard d’una llengua, l’italià toscà, que les meues orelles percebien una llengua de telediari, que sobretot quan algunes persones cerquen de pronunciar-lo amb “una pronuncia perfetta”.
En el moment que em van venir aquestes sensacions, que eren físiques –arrugar les faccions de la cara com si sentís fàstic, necessitat d’agafar aire i expirar per relaxar-me, i ganes de tapar-me les orelles i no escoltar més aquell so– vaig decidir no fer res. Deixar-me les notar. Era incòmode, difícil de sostenir, però em venia de gust observar, i prendre nota internament de què m’estava passant, sense judici. És així com vaig poder arribar a descriure-us aquesta discrepància interna sense haver de treure conclusions, una mera descripció de la sensació-emoció que vaig sentir.
Al cap d’una estona caminant, em va venir de gust compartir el que em passava amb dos o tres amics de whatsapp que són tan sensibles a les llengües com jo, perquè necessitava sentir-me entesa, entendre si també els havia passat, i ser vulnerable, sense filtres. I sí. Ells havien sentit sensacions similars allà on viuen. Us compartiré el que em va dir en una nota de veu un amic vèneto, d’una altra zona d’Itàlia, en la qual es parla la llengua vèneta. Ho tradueixo en català.
Alguna vegada vaig anar a fer activitats de creixement personal quan vivia a Llombardia, i eren en italià. Sempre que he anat a fer coses d’aquest tipus tenia la impressió que faltava alguna cosa. En canvi, el mateix tipus d’activitats al Vèneto, on visc, on les persones que condueixen l’activitat i els participants podem parlar en vèneto o intercalar alguna frase en vèneto, per mi és senyal d’intimitat i proximitat. Com deies tu, d’intimitat. Això no existeix al Piemont ni a Llombardia, de fet les coses holístiques fetes per part de gent que s’han format en aquells ambients les trobo sempre més buides, menys veritat, menys autèntiques i resolutives, perquè estan en contradicció amb justament el que vas a fer: no vas a trobar el teu centre? Vas a buscar la teua autenticitat, les teues arrels, el teu centrament, i hi ha algú que et parla una llengua forana perquè ha estat imposada, tot i que aquesta persona no ho hagi entès encara, i s’esforça de fer-te veure que és superior a tu, crec que no han entès res. Sento d’estar al lloc equivocat.
Els poemes que van ser llegits durant l'excursió eren del poeta Piero Raina
Parlant amb ell el meu pensament se'n va anar cap a una altra reflexió: el moment en què van néixer els estats-nació era un període de gran inestabilitat social: guerres, malalties, pobresa; una vida centrada en assegurar-se la supervivència. Quan devia aparèixer l'estat, com una mena de “pare benefactor”, va regalar als nostres avant-passats una identitat que et servia de paraigües per cobrir moltes necessitats: una referència d'autoritat que donava seguretat enmig de la incertesa individual, un lloc on encaixar i un lloc comú del qual formar part, una bandera sota la qual sentir-se protegits. Qui es podria plantejar dir-hi que no? No era una elecció conscient, era el marc col·lectiu en què tothom creixia.
Durant molt de temps la identitat nacional ha aportat estabilitat a les persones, i crec que això no és gens menyspreable. Les persones necessitem referents col·lectius, relats de per què som aquí, què fem amb les inclemències de la natura, qui és una guia per orientar-nos, etc.
Penso que ara som en un moment en què revisar la manera com hem crescut és una opció. A mesura que conquerim més estabilitat psicològica i vital, generem més espai interior per repensar com ens volem viure i relacionar amb la gran complexitat de la nostra personalitat. Com si volguéssim moblar la casa de manera diferent, també em pregunto: “com vull moblar la meua casa interna?”. La pregunta “Qui soc?” em porta a “Qui vull ser?” i a un camí de vida que sempre canvia i evoluciona. Mai és estàtic.
En aquesta zona on soc, les valls occitanes d’Itàlia, la possibilitat de triar autènticament quina llengua vols parlar i/o transmetre als fills no era possible fins fa poc, i encara és una opció que pocs saben que poden triar, ja que la llengua s’està perdent cada cop més. En el moment que va estendre’s l’italià com a projecte d’Estat, a través de l’escola, de l’església, de les migracions forçades a causa del treball, no era prioritari determinar quina llengua parlaves i com. Era prioritari tenir feina, menjar, i obtenir millor qualitat de vida. L’italià era un estàndard basat en el toscà, llengua de les elits, i era l’eina d’un projecte uniformitzador.
Et diré el que sento en el més profund del meu ésser: avui en dia, per mi la vida no va d’uniformització. Ans al contrari: el camí de l’heroi és un camí individual. El tema va d’autenticitat, i d’escollir amb consciència el meu camí,cadascú el seu. I de triar el que és important per a cadascun de nosaltres.
No tenim el vent a favor, quan parlem llengües minoritzades, per poder comunicar-nos en el nostre idioma amb tothom, però tenim un marge molt gran a guanyar d’autoestima, poder i autenticitat quan la parlem. Quan fem una tria conscient. Retrobem coses que ni sabíem que existien quan conquerim aquest espai de la llengua, si és el que trobàvem a faltar íntimament.
El lema del Premi Ostana 2025 (i d'Òc Cultura del 2022) era precisament “Sensa raïtz pas de flors”: sense arrels, les flors no creixen. Com podem créixer si no tenim un centre estable, que arrela cap al sòl, un sentit de vida que ens lliga amb el lloc que habitem, que ens dona un suport, una base?
Personalment, m’agrada fusionar-me amb aquesta terra. Trobar aquell racó on deixar fluir el silenci, i escoltar els sons de la terra parlar. Sentir harmonia amb la quietud del arbres. La llengua també és un so de la natura, la versió humana del so. La llengua és una música, també.
Quan apaguem el soroll de fora, roman només l’essencial, roman el contacte amb la sensació física, i som capaços d’escoltar si hi ha alguna crida, a dins nostre. No sé si has sentit mai aquesta crida.
Estic posant més atenció cada cop a quins llocs em fan sentir harmonia i quins llocs no me la fan sentir. Vull parlar cada vegada més occità i cada vegada més català. I no vull canviar de llengua (a la llengua del meu interlocutor).
En un altre capítol de la newsletter t’explicaré per què són tan importants
per mi aquestes llengües i com el creixement personal lligat a la llengua (sobretot l’assertivitat lingüística) pot ser una cosa que ajudi
a canviar el futur de la teua llengua, i un factor potent en el teu camí de creixement personal.
Si el teu camí personal és descobrir-te, si el teu camí és compartir amb els altres la força de les arrels amb què connectes quan has reaprès la teua llengua, quan vols tornar-la a parlar i compartir-la amb tothom,
sigui quina sigui aquesta llengua,
estàs sent autèntic,
i només per això
avui t’abraço.
. . . . . . . . . . . . .
Al desembre 2025 (del 18 al 21) organitzo un retir en el qual parlarem d’això, i compartirem tresors culturals, històries personals, creixement col·lectiu, idees, cos, joc, vivències.
Si et ressona, clica i descobreix més coses de la proposta! T'hi espero.
