Fins i tot quan s'està morint, la natura és preciosa

Els últims dies han estat una mica difícils.

 

He estat navegant dues coses: el final d’una història d’amor potent, que m’ha remogut moltes coses, i la mort de la meua mentora, terapeuta i amiga Chus Borrell.

 

M’alegro molt d’haver tingut aquestes dues persones a la meua vida. L’amor d’una persona que vaig conèixer recentment m'ha obert el cor com dues portalades que s’obren esbatanades amb ímpetu i sense mirar enrere, i l’energia que hi va haver entre nosaltres em va atansar a una qualitat que ja està dins meu, però no sabia veure. 

 

Una connexió directa amb el cor, amb l’amor. Un cor que sempre està obert, i no es protegeix, perquè simplement és. Hòstia, que difícil. L’admiro per això. Jo tinc més capes de protecció. Aquest home em va ensenyar una força que és enorme, fràgil i sensible, i em vaig deixar afectar profundament per aquesta qualitat d’estimar. Sempre se m’han donat bé els inicis, i em donen molta força. I sobretot il·lusió.

 

Conèixer la Chus Borrell, fa uns mesos, també em va il·luminar la vida d’esperança, en un moment que era fosc per mi. 

No he tingut referents femenins al món de l’autoconeixement fins fa ben poc, i ella va emergir com un exemple de tenacitat, fent el seu camí amb paciència, amb determinació per lluitar per les dones i els nostres drets, l’espiritualitat i la conquesta de la pau interior, l’estabilitat. Ella em va ensenyar el que és portar 50 anys de feina de formigueta reconquerint les seues ombres per transformar-les en amor, i com ella deia, pujar la ràbia i pujar l’arrelament dels chakres inferiors fins al chakra cor. 

 

Ella era una mestra en això. Va veure en mi una amiga, i crec que també una neta, segurament algú amb potencial i ens vam reconèixer l’una en l’altra en la força de la joventut, i tots els límits que trobem pel camí. Em vas donar molt suport Chus.

Que te n’hagis anat prematurament ha estat un shock. No m’ho esperava. Ningú s’ho esperava.

Però ho acullo. 

 

Totes les coses que aquest any per mi s’han truncat només començar, que són diverses. Sembla que és el tema d’enguany aquest. Dono la benvinguda al procés. Surto a caminar a la natura per rebre la sintonia amb els ritmes naturals, que són el cicle de vida i de mort, i escolto les paraules de mestres espirituals com l’Alan Watts, que us compartiré aquí baix.

Costa molt no deixar-se abatre per tota la tristesa d’aquest procés, però m’ha agradat molt acollir el meu dolor. Molt. L’he estat sentint, i encara me’n queda. L’abraço, l’escolto, atentament. Li dono atenció i temps, validitat, carinyo.

 

El vídeo de l’Alan Watts m’ha fet connectar també amb emocions que m’han remogut relacionades amb la meua activitat de revitalització lingüística. He connectat, dintre, amb la incertesa. Per què? Perquè ara encara hi ha pocs inscrits al retir que estic organitzant :(, i he tornat a sentir una por antiga (oh shit), la por i el cansament enorme que vaig acumular en els dos últims retirs, que va costar molt que s'omplissin i vaig estar a punt de cancel·lar-los per falta d’inscrits i per cancel·lació de les persones involucrades en l’organització.

 

La incertesa és part del camí, i pesa. Tot i així, per mi organitzar els retirs val la pena. Molt. No podria estar fent res més important que això. Per mi és vital, és bonic, i em fa feliç. El curro personal per estar centrada i mantenir el vas de la meua energia vital plena, per sostenir la incertesa, és responsabilitat meua i és en el que em centro ara. 

 

Vull compartir amb vosaltres aquest meravellós discurs de l'Alan Watts sobre “l’enamorar-se” [la transcripció amb traducció en català a continuació]. En aquests dies m’ha ajudat molt a deixar anar l’aferrament. És una saviesa que acompanya i cura. 

Com ell diu, 

“ enamorar-se, i estar en amor, és deixar anar el control. 

És confiar en el procés. ”

 

 Enamorar-se posa l’ego en perill. Volem controlar, a la feina, a casa, a la vida personal, volem controlar de qui ens enamorem, i volem que la nostra vida quedi intacta perquè volem seguretat i confort, i aquesta sensació és normal. El control és molt bo fins a un cert punt. Però no podem controlar el resultat ni moltes circumstàncies de la nostra vida.

 

 

Per mi, quan el dolor em connecta amb allò que m’importa, sé que les coses van bé. La sensació del camí recorregut em deixa bon gust de boca. 

Accepto el viatge i vull deixar obert el cor – sí, ara estic així de valenta.

Bon viatge a tots els nostres afectes i amors.

 Gràcies per ensenyar-me tantes coses.

Una teranyina captura la rosada del matí, cada goteta rodoneta sospesa a l'aire.És com màgia. Aquesta i les fotos anteriors són fetes amb el mòbil durant les meues passejades a la natura, aquesta a Sant Peire, Val Varacha

"Mireu, és una cosa ben curiosa, això que anomenem “enamorar-nos”. [En anglès] No diem ‘to rise in love’ (“ascendir cap a l'amor)”. Això suggeriria esforç, un assoliment, una mena de conquesta.

 

Però caure? (‘fall in love’). Això ens diu quelcom de més profund. La sensació que el terra sota els teus peus cedeix, que perds l'equilibri. I no valorem aquesta sensació, no ens l’estimem gaire, no? Tot el que cal per ser un individu sensat és tenir el control; estar dret, vigilant, segur.

 

Així doncs, enamorar-se, caure de veritat, és d’alguna manera tornar-se boig. No la mena de bogeria que tanquem als manicomis, no: una mena d’irracionalitat, de deixar anar la precaució habitual. És, d’una manera molt real, un risc, una aposta. Perquè, sabeu? L'amor, l’amor de veritat, no és segur. No ve amb garanties. No diu “si m’estimes, em comportaré d'una determinada manera”. No, fulmina com un llamp. No saps com ni per què.

 

Simplement arriba. I canvies. I aquest canvi, ah, és una mena de mort, oi? La mort de l’ego. El col·lapse d’aquella petita fortalesa que has estat custodiant. I és per això que la gent s'hi resisteix. Perquè la vida mateixa és un risc constant. Cada pas que fas, el fas amb fe. Camines, però no saps si el terra aguantarà. Parles, però no pots estar segur que les paraules aterraran.

 

I, tanmateix, camines, parles, i vius. Perquè alguna cosa dins teu confia en el procés. El mateix passa amb l’amor. Enamorar-se és lliurar-se a alguna cosa que no podem entendre. Deixar-se tocar, commoure i alterar. I és una bogeria.

 

Però aquesta bogeria és precisament el que el fa sa. Resistir-s'hi, dir que no, que he de romandre dret i invulnerable, impertèrrit, és negar la part més essencial d’estar viu. Quan t’enamores, dius “estic disposat a rendir-me, a lliurar-me a allò desconegut”.

 

I això és el més agosarat que pot fer un ésser humà. Ara mirem més de prop aquesta idea de rendició. Perquè és fonamental per a l'amor. 

L'amor no és una qüestió de control. És tot el contrari. És un acte de rendició a una altra persona. Un lliurament complet d'un mateix, sense reserves. 

No perquè siguis noble o perquè et sacrifiquis. No. Sinó perquè és l'única cosa que realment pot funcionar. Mireu, totes les persones sensates del món estan ocupades aferrant-se, vigilant per on passen, gestionant els resultats. 

 

Però la persona enamorada, deixa anar. Diu: aquí estic, agafa’m, fes el que vulguis amb mi. I, per descomptat, això sona indignant. La gent diu: no ho pots fer això, que prendràs mal. Sí, sí, potser prendràs mal. Però l’alternativa és no estimar mai en absolut. Quedar-se tancat en un mateix. Intacte i intocable. I això, per mi, és la veritable tragèdia.

 

Perquè quan intentes protegir-te de l'amor, també et tanques de la vida. No pots dir: "Vull experimentar la plenitud de la vida", però no vull cap sorpresa. No funciona així."

 

[…]